La salut mental a Catalunya: entre el discurs institucional i la pràctica realLa salud mental en Cataluña: entre el discurso institucional y la práctica real

Aquest informe analitza la distància entre el que el sistema públic de salut mental de Catalunya declara voler oferir —una atenció comunitària, integral i centrada en la persona— i el que acaba arribant, dia a dia, als serveis. La salut mental ocupa un lloc destacat en el discurs institucional i el pressupost que s'hi destina ha augmentat en l'última dècada; tot i així, els resultats disten del que es pretén, i això es fa notar en l'experiència de les persones ateses i en la impressió dels professionals, i fins i tot en els indicadors que el mateix sistema es proposa millorar. L'argument central de l'informe és que aquesta distància no s'explica principalment per la voluntat dels professionals ni només per la manca de recursos, sinó per la lògica amb què la xarxa està configurada.Este informe analiza la distancia entre lo que el sistema público de salud mental de Cataluña declara querer ofrecer —una atención comunitaria, integral y centrada en la persona— y lo que acaba llegando, día a día, a los servicios. La salud mental ocupa un lugar destacado en el discurso institucional y el presupuesto destinado ha aumentado en la última década; aun así, los resultados distan de lo que se pretende, y esto se nota en la experiencia de las personas atendidas y en la percepción de los profesionales, e incluso en los indicadores que el propio sistema se propone mejorar. El argumento central del informe es que esta distancia no se explica principalmente por la voluntad de los profesionales ni solo por la falta de recursos, sino por la lógica con la que la red está configurada.

Amb més recursos no n'hi ha prou: el problema és la lògica de la xarxaCon más recursos no basta: el problema es la lógica de la red

Les decisions que donen forma a la xarxa responen sovint al curt termini polític: programes nous, cadascun amb el seu nom i la seva data de presentació, fàcils d'anunciar i de presentar públicament, en comptes del reforç dels serveis troncals —l'atenció primària, els CSMA i els CSMIJ. I aquestes decisions aterren sobre un sistema on l'atenció no la presta directament l'administració, sinó 71 entitats proveïdores, cadascuna amb el seu pressupost, la seva lògica de gestió i les seves prioritats, com correspon a les organitzacions que són. Així, el resultat agregat s'allunya dels objectius declarats sense que cap actor hi hagi d'actuar necessàriament malament. És el que anomenem mala praxi estructural: un perjudici real que no neix de l'error de ningú en concret, sinó de com està configurada la xarxa.Las decisiones que dan forma a la red responden a menudo al corto plazo político: programas nuevos, cada uno con su nombre y su fecha de presentación, fáciles de anunciar y de presentar públicamente, en lugar del refuerzo de los servicios troncales —la atención primaria, los CSMA y los CSMIJ. Y estas decisiones aterrizan sobre un sistema donde la atención no la presta directamente la administración, sino 71 entidades proveedoras, cada una con su presupuesto, su lógica de gestión y sus prioridades, como corresponde a las organizaciones que son. Así, el resultado agregado se aleja de los objetivos declarados sin que ningún actor tenga que actuar necesariamente mal. Es lo que llamamos mala praxis estructural: un perjuicio real que no nace del error de nadie en concreto, sino de cómo está configurada la red.

Les 7 propostes de l'informeLas 7 propuestas del informe

No es tracta de fer més del mateix amb més mitjans, sinó de modificar les lògiques amb què opera el sistema.No se trata de hacer más de lo mismo con más medios, sino de modificar las lógicas con las que opera el sistema.

Com citar aquest informeCómo citar este informe